DE CALLES Y CASAS NATALICIAS.

José Cristóbal Sorní y Eduardo Escalante fueron dos conocidos personajes del siglo XIX valenciano. El primero, abogado de profesión y político, llegó a ser Ministro de Ultramar en 1873 bajo el gobierno de Pi y Margall, desde donde tomó decisiones trascendentales sobre la liberación de esclavos y la abolición de la esclavitud en Cuba y Puerto Rico. El segundo, por otro lado, fue el mayor y más ingenioso sainetista de la Valencia decimonónica y una de las figuras claves del renacimiento cultural valenciano. Ambos nacieron en Valencia y ambos tienen dedicada, en la actualidad, una calle del Cap i Casal: La de Sorni, que pudo ser de Escalante, no tiene ninguna vinculación con el político valenciano. La de Escalante, que fue la calle del Mar del Cabañal, es donde se encuentra la casa natalicia del famoso sainetero. Dos ilustres valencianos unidos por la toponimia y una curiosa historia sobre calles y casas natalicias en la Valencia de entre siglos.

 

CALLES VINCULADAS A SUS TITULARES

Hasta mediados del siglo XIX, los nombres de las calles de la ciudad de Valencia respondían a criterios prácticos y hacían referencia a aquello que caracterizaba a la plaza o camino en cuestión. Sin embargo, la entrada en escena del liberalismo hizo desaparecer muchas de las antiguas denominaciones, consideradas vulgares, en pro de una serie de símbolos y signos que representaban los ideales y valores del nuevo estado.

De este modo empezaron a surgir, de la mano de comisiones nombradas ex profeso y del cronista de la ciudad, informes sobre cambios en el nomenclátor urbano donde se incluían catálogos de “hechos y nombres gloriosos en letras, armas y ciencias, casi todos del país” que por sus merecimientos fuesen susceptibles de ser homenajeados en el callejero.

En este contexto, fue práctica habitual la rotulación de calles con nombres de personajes que tuviesen una especial vinculación con ellas. O bien que hubiesen nacido en dicha calle, como el Poeta Querol o bien que hubiesen vivido o muerto en ella, como Cirilo Amorós. Pero no siempre fue posible llevar a cabo esta máxima y los sucesivos cambios en la administración y la disparidad de criterios a la hora de rotular las calles hizo que en ciertas ocasiones se vivieran episodios, cuanto menos, controvertidos.

 

LAS CALLES DE SORNÍ Y ESCALANTE  

José Cristóbal Sorní murió en Madrid en 1888 y en su ciudad natal pronto surgieron las primeras voces que demandaban un homenaje digno para tan ilustre valenciano, cuya calidad humana y decidida actuación en contra la esclavitud le hizo ser rebautizado como el “Patriarca de las Libertades”. La calle escogida para rotular con el nombre de tan insigne político fue, como no podía ser de otra manera, la calle de los Cambios, en pleno barrio del Mercado, donde había nacido el patricio valentino allá por 1813. Pero un informe de Félix Pizcueta, entonces cronista de la ciudad, desaconsejo el cambio de nombre por tratarse la calle de los Cambios de un topónimo histórico y por existir numerosas vías en el ensanche todavía por rotular. Después de esta negativa, la siguiente propuesta fue la de dividir la calle de Guillem de Castro en dos tramos y a uno de ellos, entre las Torres de Quart y el río, denominarlo calle de Sorni, pero tampoco prosperó.

Por otro lado, Eduardo Escalante murió en 1895 y pronto la calle donde nació pasó a denominarse con su nombre a petición de los vecinos del entonces independiente Pueblo Nuevo del Mar, formado por los actuales barrios del Cabañal, Cañamelar y Cap de França. Nadie entonces puso reticencias al cambio de nombre de la calle del Mar por el del famoso sainetista. Nadie hasta 1897, cuando el municipio se anexionó de nuevo a Valencia y sus designios volvieron a ser dirigidos desde el Ayuntamiento de la capital.

Fue 1905 cuando el entonces Alcalde de Valencia, Eduardo Llagaria, solicitó al negociado de estadística poner el nombre de Eduardo Escalante, según él: “Una de las glorias de la Valencia contemporánea, por su valor literario y por su excepcional condición de autor” a una de las nuevas calles del ensanche, ya que consideraba que la que tenía dedicada en el Pueblo Nuevo del Mar no hacía justicia con tan eminente autor. La calle propuesta por Llagaria fue la conocida como Continuación de Juan de Austria, la cual unía la calle Colón con el puente del Mar.

La petición del Alcalde fue aprobada por el Consistorio, pero pronto llegó a oídos de los vecinos de la calle Escalante del Cabañal, los cuales remitieron una carta al Ayuntamiento rogando que no se llevase a la práctica dicho cambio ya que “se ven muy honrados en que esta calle lleve el titulo de Escalante por existir tan insigne escritor valenciano en la memoria de todos nosotros y además por tener su casa natal en el número treinta y uno de dicha calle”.

Finalmente el ruego de los vecinos del Pueblo Nuevo del Mar fue atendido y Eduardo Escalante siguió dando nombre a la calle donde nació, para gloria de los vecinos del barrio marinero. A su vez, la calle Continuación de Juan de Austria acabó rotulándose con el nombre de Sorní, al que le habían negado la calle donde nació. La placa de la calle de Sorní se inauguró en 1906 con un gran boato por parte de las autoridades y en 1913, con motivo del centenario de su nacimiento, se puso una lápida conmemorativa, ahora sí, en su casa natal de la calle de los Cambios.

placa Sorni
Lápida conmemorativa del centenario del nacimiento de José Cristóbal Sorní, colocada en 1913 en la calle de los Cambios nº 3, en la casa natalicia del político valenciano.
DE CALLES Y CASAS NATALICIAS.

EL BLUES DEL CINE “LOS ÁNGELES”

El Llatzaret de Monteolivete, on es tractava pacients amb malalties infeccioses es va traslladar en 1720 prop del port, al sud de la desembocadura del riu Túria, per a facilitar el seu aïllament i el trasllat dels malalts que arribaven en vaixell a la ciutat. La zona on es va instal·lar el nou Llatzaret estava formada per barraques disseminades entre hortes i era coneguda com la Punta d’En Silvestre, però prompte el nom de la nova institució va anar arrelant i va passar a denominar a tota aquella partida de la ciutat, que amb el temps es va deformar fonèticament donant lloc al topònim Natzaret.

“Los Ángeles” va ser durant 20 anys el cine del barri. Situat a esquenes de l’antic quarter de la Guàrdia Civil de Natzaret des de mitjans dels anys 60 del segle XX, este cine de 450 localitats va projectar els millors títols de l’època, actuant de focus cultural dins d’un barri assotat per les tragèdies naturals i la marginació política i social. Però la pàgina més important que es va escriure en este cine res va tindre a vore amb el sèptim art i sí amb les reivindicacions socials i la lluita veïnal.

planta cine los angeles
Plànol en planta del Cine “Los Angeles” de Natzaret. Font: http://www.prospectosdecine.com.

 

CARRERS DE LA GENT

El respecte per la toponímia històrica és a Natzaret un fet simptomàtic. Els carrers Majors, Alta i Baixa de la Mar i el del Canal, entre altres, són autèntics fòssils, fites en el nomenclàtor urbà d’una ciutat i les seues pedanies que fa temps van perdre gran part d’este patrimoni toponímic. Però també és molt significatiu a Natzaret l’ús del nomenclàtor urbà per a homenatjar personatges populars del barri. Rètols de gent anònima que no obstant això ajuden a mantindre viva la memòria d’un poble en constant lluita contra el desarrelament.

Tal és així, que fa poques dates es va retolar oficialment a Natzaret un nou carrer i com no podia ser d’una altra manera, va ser dedicat a un personatge popular del barri, Josep Mª Tena Artola, un dels treballadors que més implicació va tindre per a dur a terme la construcció d’un grup de cases barates per als tramviaris a Natzaret en 1916. A més, el seu nom s’unix als de Francisco Falcons i Manuel Andrés, altres dos tramviaris que retolen els dos carrers que flanquegen el popular barri, oficialment denominat d’Alfons XIII, però popularment conegut com el barri dels Tramviaris. Poques cases queden ja d’este peculiar barri, a penes 4 o 5, però els noms dels carrers, autentica guia de personatges populars i toponímia històrica, sempre ens recordarà qual va ser el seu origen.

Rótulo calle Jose Maria Tena Artola
Rètol del nou carrer del tramviari Josep Mª Tena Artola.

 

LA TRAGÈDIA QUE VA ESPERONAR AL BARRI

Com hem vist, la vinculació de Natzaret amb la seua guia de carrers és més que evident. Però on més patent es fa és en la placa d’un carrer, límit occidental del poblat que fa referència a l’accident succeït el 10 de febrer de 1976 en la porta del Cine “Los Ángeles”, i que va suposar un punt d’inflexió de la història recent del barri.

Aquell dimarts un grup de veïns s’havia citat en el cine “Los Ángeles”, que havia sigut cedit gratuïtament per a l’ocasió, amb el llavors alcalde Miguel Ramón Izquierdo per a exposar-li les preocupacions i reivindicacions que tenien sobre el barri. Ramón Izquierdo, que òbviament encara seguia influït pels esquemes del franquisme, ara es mostrava més obert al diàleg i pregonava als quatre vents la seua intenció d’acostar l’Ajuntament al poble, cosa que no havia fet en el seu anterior mandat, entre setembre de 1973 i gener de 1976.

Entre les reivindicacions que esperaven l’Alcalde eixa vesprada, no faltarien els problemes habituals que en aquella època tenien molts dels barris de la perifèria de la ciutat: falta de clavegueram, pavimentat de carrers, neteja i cobriment de séquies, xabolisme, etc. Però una de les coses que més preocupava els veïns era la falta de senyalització viària i l’intens tràfic de vehicles no autoritzats i de gran tonatge que transportaven fustes per tota la barriada.

La reunió estava convocada a les 19:30h, però unes hores abans, un tractor amb remolc que transportava il·legalment un tronc de grans dimensions i mal estibat, va bolcar en el carrer del Canal quan es disposava a girar cap a la del Castell de Pop. El tronc, com si d’una premonició macabra es tractara, va caure just davant de la porta del Cine “Los Ángeles” on desgraciadament es trobava Isabel Nebrada, una coneguda veïna del barri de 36 anys d’edat i mare de tres fills, causant-li la mort.

Recorte Levante Isabel Nebrada
Retall de la primera plana del diari Levante del 11 de febrer de 1976. HMV.

 

Els veïns, consternats, es van reunir per a tallar l’accés al barri de vehicles perillosos i van impedir que la Guàrdia Civil retirara el tronc fins a l’arribada de l’Alcalde. La reunió es va celebrar finalment en un cine replet de públic i davall una gran tensió, que va trencar en emoció durant el respectuós minut de silenci.

Aquell tràgic esdeveniment va suposar un abans i un després en el barri. L’Associació de Veïns de Natzaret es va formalitzar eixe mateix dia i un dels seus primers actes va ser la demanda d’un carrer en honor a Isabel, que sense voler es va convertir en símbol de la lluita de tot un barri. En 1979 el primer Ajuntament democràtic va oficialitzar el nom de Isabel Nebrada al nomenclàtor possant-li el nom a un carrer en projecte paral·lel al del Canal, a escassos metres del Cine “Los Ángeles”.

Rótulo calle Isabel Nebrada
Rètol del Carrer dedicat a Isabel Nebrada.

 

Des de llavors moltes coses han passat en el barri. Una història repleta de moltes llums i alguna ombra. Des de llavors, a Natzaret, el barri marítim que es va quedar sense mar, continuen sonant les notes d’aquell blues, la tornada del qual va començar a escriure’s en el cine “Los Ángeles”.

 

 

EL BLUES DEL CINE “LOS ÁNGELES”

EL BARRI QUE MAI DEURIA HAVER ESTAT ALLÍ

Els primers assentaments humans, les primeres ciutats, encara que bàsiques en la seua concepció, van requerir, sens dubte, d’uns coneixements profunds de la topografia i hidrografia de la zona per part dels seus primers habitants. Els romans, per exemple, van demostrar gran destresa a l’hora d’ubicar els seus campaments i estos, en molts casos, van acabar convertint-se en grans referents urbans. És el cas de la nostra Valentia, que va ser fundada en la part més alta d’una illa fluvial del Túria on, entre altres coses, s’evitaven les constants avingudes del devastador riu. Però en l’era industrial tot va canviar i les ciutats van començar a créixer davall altres criteris, molts dels quals es van demostrar, a posteriori, fallits.

En la segona mitat del segle XIX la ciutat de València va patir un gran increment demogràfic, es va annexar els poblats que la circumdaven i va donar recer als primers immigrants. Barris de cases barates per a obrers van començar a esguitar l’horta i al voltant de les noves infraestructures es polaritzaven nous assentaments. L’estació ferroviària del Grau i el nou port van suposar un gran focus d’atracció que va transformar per complet la fatxada marítima de la ciutat, produint-se l’expansió dels assentaments històrics i donant lloc a noves colonitzacions, alguna d’elles en zones poc propícies, com la que se va anar consolidant a la vora del riu Túria, en el seu marge esquerre i molt prop de la desembocadura, coneguda com Cantarranas.

Cantarranas  plano 1925 señal
El barri de Cantarranas (en roig) en la vora esquerra del riu Turia i prop de la desembocadura. Plànol de València de 1925.

 

El modest barri de Cantarranas va conèixer la seua esplendor durant el primer quart del passat segle, quan va arribar a estar format per més d’un centenar de vivendes, però el seu ocàs va sobrevindre prompte, provocat en gran part per la seua mala planificació. Hui, un quarter de la Guàrdia Civil és l’única referència d’un barri que mai va haver d’estar allí, però que en la seua curta vida ens va llegar una anècdota sense igual en la història del nostre nomenclàtor urbà.

 

UN BARRI MALEÏT

Cantarranas és un barri poc conegut, sense relat, situat en terra de ningú a esquenes del Grau i avocat al riu, que sempre que va poder va reclamar eixes terres per a ell. El Passeig de Cantarranas i el carrer del Espolón de Cantarranas ens recorden el nom d’un barri que ja no és tal. Tan sols un grapat d’edificis oficials i algunes vivendes que amenacen ruïna en la vorera dels números parells del no retolat carrer de l’Exèrcit Espanyol, un magatzem de materials de construcció, un llavador de cotxes i algun despistat que aguaita a vore si és cert allò del circuit de Fórmula 1. Són els últims de Cantarranas.

rotulos
Toponimia referent a Cantarranas encara existent.

 

Quasi totes les referències que trobem d’esta part de la ciutat solen estar relacionades amb catàstrofes, sobretot amb riuades i avingudes del Túria, que en eixe replec sempre va trobar una bona eixida al mar. De fet, en la primera gran riuada que es va fotografiar, la de 1897, ja trobem notícies sobre els estralls que va causar en la zona de Cantarranas.

La seua situació, intricat entre el port, l’estació del Grau i els depòsits de Campsa també va causar en el barri no pocs fets funestos. Les canonades que comunicaven els depòsits amb el moll de càrrega de combustible travessaven subterràniament el barri i en 1934 es va produir un accident que va provocar diverses explosions i va afectar nombroses vivendes. La maleïda localització també li va fer ser protagonista dels bombardejos que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. En l’epicentre de la zona d’actuacions portuàries, el barri va ser pràcticament arrasat per l’aviació de Mussolini.

Després van arribar les riuades del 49 i del 57 i els pocs valents que quedaven, van fugir. El xicotet pont de ferro que comunicava Cantarranas amb Natzaret se’l en porta el riu per davant, però ningú ho va tornar a reclamar. Ja no seria necessari. A finals del segle XX, desmantellades la platja de vies i els depòsits, pareixia que la zona tornava a entrar en els plans urbanístics de la ciutat, però tan sols li esperava el seu acabament final.

1920 Puente en Nazaret
Pont de ferro que unia Cantarranas amb Natzaret i que va ser arrasat pel riu en 1949. Foto: Blog de Soler Carnicer.

 

Els nostres visionaris polítics van rodejar Cantarranas d’un flamant circuit de Fórmula 1 que suposadament portaria riquesa i prosperitat a la zona. Res més lluny. Anar hui per allí produïx desfici. Un riu que desemboca en una rotonda, un circuit abandonat entre embolics de tanques, caos urbà, desídia. I un pont, com el de ferro que es va portar la riuada del 49, però amb un cost de 15 milions d’euros i clausurat per que va de cap lloc a enlloc.

LA TOPONÍMIA QUE VA TRIAR CANTARRANAS

Però no tot van ser males notícies a Cantarranas. Com he comentat anteriorment, entre catàstrofe i catàstrofe, el barri va viure una època d’esplendor en les primeres dècades del segle XX, que va donar lloc a la creació d’un poblat densament habitat, format per illes de cases allargades i paral·leles entre si i al veí pont de les Drassanes, formant una retícula semblant a la del Cabanyal i Canyamelar.

Va ser llavors, a l’abril de 1913, quan el barri de Cantarranas, ja consolidat i en plena expansió va demandar la retolació dels 10 carrers que ho conformaven i que fins a eixe moment no tenien nomenclatura oficial. Però davant de la passivitat de l’ajuntament, els veïns, organitzats com a Societat Cooperativa Mútua “La Defensa” del Barri de Cantarranas van decidir retolar pel seu compte i risc els seus carrers. Per a això van dirigir una missiva a l’Alcalde on li van adjuntar els noms de les noves vies i li van emplaçar a la seua inauguració el dia 2 de maig, coincidint amb les festes del centenari de la Santa Creu del Grau.

Crida l’atenció, que dels deu noms proposats pels veïns de Cantarranas, cinc varen ser de polítics del partit conservador: Genaro Pérez Moso, Navarro Reverter, Antonio Lázaro, Juan López, Juan Bautista Valldecabres i González Besada. Altres dos carrers van ser dedicats a personalitats relacionades amb el port com José María Fuster i José Juan Domine. Una altra a un monàrquic com el Comte del Grove i finalment a l’Exèrcit Espanyol, que és l’única que perdura amb el mateix nom i traçat.

calle ejercito español
Carrer de l’Exèrcit Espanyol, únic vestigi del que va ser el barri de Cantarranas en l’actualitat.

 

Finalment els noms van ser acceptats pel Consistori en sessió celebrada el 19 de maig de 1913, excepte el de Juan Navarro Reverter, per al que va ser proposat un altre carrer més glamurós. A Cantarranas el seu nom va ser substituït pel de José Maestre Laborde, un altre polític del partit conservador i alcalde de la ciutat en dos ocasions entre 1907 i 1915. Segons conten les cròniques de l’època, alguns regidors van acudir a la inauguració dels rètols dels carrers i van ser rebuts pels veïns amb pastes i licors.

 

orden del dia calles cantarranas
Orde del dia on es va aprovar la retolació dels carrers de Cantarranas. Retall del diari la Voz Valenciana del 20 de maig de 1913.

 

Tal vegada, amb l’elecció dels noms dels seus carrers, els veïns de Cantarranas van voler buscar el favor de polítics i prohoms de l’època perquè fixaren la seua atenció en un barri, el seu, al marge de les polítiques urbanístiques del moment. Amb tota seguretat no van aconseguir la seua comesa i el barri finalment va sucumbir als designis d’un assentament mal planejat. Però queda per al record i per a la història de la nostra ciutat la forma en què els veïns de Cantarranas van retolar els carrers del seu barri, un barri maleït que mai va haver d’estar allí.

 

 

EL BARRI QUE MAI DEURIA HAVER ESTAT ALLÍ

LAS PLAZAS, ESCENARIOS SIMBÓLICOS DEL PODER

Las grandes plazas del centro histórico de nuestra ciudad, espacios abiertos entre el enjambre de calles de trazado medieval, se han ido conformando y ensanchando a lo largo de los últimos 150 años, aprovechando desamortizaciones y procesos urbanísticos de carácter higienista y especulativo.

De todas ellas, hay cuatro, las más significativas, que han sido asociadas tradicionalmente con los poderes fácticos de la ciudad. Así, la plaza de la Virgen simbolizaría el poder religioso, la del Mercado el comercial, la de la Reina el civil y la del Ayuntamiento, el financiero.

Plaza_de_la_Virgen_1915
Plaza de la Virgen, escenario del poder religioso, en 1915. AHMV

 

Son las plazas, por tanto, escenarios de poder donde se concentra el valor simbólico y la memoria de una ciudad, y no es de extrañar que el control sobre sus nombres, sobre la toponimia de estos lugares referentes, haya sido motivo de disputas y controversias desde que los nombres de las calles y plazas empezaron a ser utilizados a favor de una ideología u otra.

Sin duda, la plaza del Ayuntamiento, como plaza Mayor de la ciudad que es, es la que más vaivenes ha tenido en el nomenclátor, siendo utilizado su rótulo la mayoría de las veces con fines políticos. Pero la última polémica con los nombres de nuestras plazas, antes del paso del Caudillo al País Valenciano, no tuvo tintes políticos y la protagonizó la plaza de la Reina en los años 70.

 

DE LA REINA A LA REGIÓN

El ensanchamiento de la plaza de Santa Catalina nació en 1878 con vocación regia, recién restaurada la monarquía borbónica después de la primera república. A ese espacio urbano, surgido del derribo de una manzana triangular de casas y la desamortización del convento de Santa Tecla, se le puso el nombre de plaza de la Reina en honor a la reina consorte Mª de las Mercedes de Orleans, que falleció pocos meses después de casarse con Alfonso XII, con tan solo 17 años de edad.

A principio del siglo XX, la plaza de la Reina, con los nuevos accesos, hacia el mar por la nueva y flamante calle de la Paz y hacia el sur con el ensanchamiento y regularización de la de San Vicente, devino en el nuevo centro comercial de lujo de la ciudad. Entonces, el blasquismo, muy interesado realizar un lavado de cara de la toponimia urbana de la ciudad a su gusto, propuso el cambio de la Reina por el del escritor francés Víctor Hugo, pero nunca se llevó a cabo. Con Peris y Valero y la calle de la Paz fueron más pertinaces y consiguieron que el nombre del político valenciano figurase durante varios años alternando con la Paz durante el primer cuarto del siglo XX.

Valencia 1926
Vista aérea de Valencia tomada en 1926 donde se distingue la circular plaza Redonda y la triangular plaza de la Reina. AHMV.

 

Con la llegada de la Segunda República los nombres relacionados con la monarquía borbónica fueron depurados de inmediato, sucediéndose un baile de nombres para todas las vías y plazas que los ostentaban. Para la plaza de la Reina el primer nombre que se propuso fue el de la República, pero el sector valencianista intercedió pidiendo mayor presencia de símbolos patrios y sugirió nombres como Región Valenciana, Señera y Ausiás March. Finalmente, la plaza de la Reina pasó a denominarse de la Región Valenciana, la del Príncipe Alfonso de Ausiás March (Actual Alfonso el Magnánimo) y la del Marqués de Estella, de la Señera (Actual de la Puerta del Mar).

 

LA POLÉMICA PLAZA DE ZARAGOZA

Al finalizar la Guerra Civil, la plaza de la Región Valenciana volvió a denominarse de la Reina y así perduró hasta finales de los 60, cuando se desató una fuerte polémica en la ciudad de la que participaron instituciones, entidades culturales, medios de comunicación y vecinos. La causa, un nuevo cambio de nombre de la plaza. Finalmente, la polémica duró 10 años en los que se cambió todo para que todo siguiese igual.

Desde los años 30 que se empezó con la piqueta, hasta 1969, la plaza de la Reina fue ampliándose a base de derribos hasta llegar a las puertas de la Catedral. Desde la primitiva y pintoresca plaza triangular hasta el “bunyol”, como la llamaron algunos entonces, pasaron casi 40 años de vergonzante y lamentable imagen en la plaza más céntrica de la ciudad.

El fin de las obras supuso la pérdida de la trama urbana medieval y la toponimia que la acompañaba, entre ella, la de una calle con tanto arraigo y solera como había sido la de Zaragoza. Entonces, el Ayuntamiento en primera instancia, para paliar tanta perdida de patrimonio, propuso que la calle del Pilar (actual Roger de Flor) cambiase a Zaragoza, por la duplicidad entre calle y plaza del Pilar y por la obvia relación entre dicha virgen y la capital aragonesa. Del resto de calles perdidas, la plaza del Micalet quedaba reconocida en la propia calle y las de Campaneros y Puñaleria, al hacer referencia a calles gremiales se decidió, a expensas del Cronista, dejarlas perder para evitar errores de localización futuros.

Pocas semanas después, los vecinos del barrio de Velluters y algún político no vieron con buenos ojos el cambio de Pilar por Zaragoza y en una decisión salomónica el Ayuntamiento acordó denominar a la plaza de la Reina como plaza de Zaragoza. Un ejercicio de metonimia toponímica, la parte por el todo, que pronto levantó ampollas.

El primero en poner el grito en el cielo fue el Ateneo Mercantil, que abogaba por mantener el topónimo histórico de la Reina, aún sin saber de qué reina se trataba (especularon incluso con que se trataba de Na Violant de Hungría, mujer de Jaume I) y que en caso de cambiarse, existían nombres más apropiados para la segunda plaza de la ciudad, como recuperar el nombre de Región Valenciana o plaza de la Catedral, por haber llegado dicha plaza hasta la fachada de la misma. Incluso el propio Ateneo ya propone como plaza de Zaragoza la resultante de los derribos de la estación de Aragón.

El Ayuntamiento tomó nota, pero la réplica no se hizo esperar. Días más tarde el Centro Aragonés de Valencia envió una misiva al entonces alcalde, Vicente López Rosat, donde se pedía firmeza para mantener el nombre de Zaragoza en la plaza y se hacía un alegato a la hermandad de los pueblos aragonés y valenciano, haciendo alusión a la ascendencia aragonesa de Blasco Ibáñez y Sorolla y a la ayuda que el pueblo aragonés brindó al valenciano en la riada del 57.

La polémica estaba servida cuando los rótulos de plaza de Zaragoza sustituyeron a los de la Reina ese mismo año. Los planos y guías adoptaron enseguida el nuevo nombre, pero el pueblo, los vecinos, siguieron utilizando el nombre de plaza de la Reina en su quehacer diario y en sus manifestaciones culturales. La falla de dicha plaza nunca adoptó el nombre de Zaragoza. Para muestra, un botón.

Placa Plaza Zaragoza2
Rótulo de la plaza de Zaragoza en 1971, actualmente plaza de la Reina. ADPV

 

Otras instituciones no tardaron en participar de la polémica. El Centro de Cultura Valenciana cortó por lo sano y propuso el nombre de plaza del Reino de Valencia, que entonces no tenía la avenida que actualmente se conoce por este nombre, alegando que en Zaragoza existía una plaza de Aragón y en Barcelona una dedicada a Cataluña.

En la prensa también hubo disparidad de opiniones y, por ejemplo, en un artículo firmado por Carlos Sentí en el diario Levante del 26 de abril de 1970, este se postula a favor del nombre de Zaragoza por ser el topónimo más antiguo y que hacía referencia a los moradores de aquellos lares que llegaron con Jaume I durante la conquista.

Con los años, la polémica se fue enfriando, pero la interinidad del nombre de Zaragoza era latente en todos los sectores de la sociedad valenciana. Hasta que 10 años después, ya con el ayuntamiento democrático al frente, Reino de Valencia sustituyó a Primo de Rivera, la Reina volvió a rotular la plaza, como si de un mal sueño se hubiese despertado y Zaragoza dio nombre a la moderna plaza que anunciaba el inicio de la avenida de Aragón.

Hoy, después de 140 años y tras numerosos avatares, la plaza de la Reina sigue conservando su nombre histórico, aunque no está exento de peligros en la actualidad dada su duplicidad con otra calle del mismo nombre en el distrito marítimo que mantiene en jaque a los estadistas más ávidos. La historia de su nomenclatura es la historia misma de nuestra ciudad contada en clave de plaza, auténticos centros de poder urbano.

LAS PLAZAS, ESCENARIOS SIMBÓLICOS DEL PODER

VERNE, LABORDE E ILUSTRES FRANCESES EN VALENCIA

Julio Verne (Nantes, 1828-1905), el gran escritor francés de novelas de aventuras y viajes, no tuvo ninguna vinculación con Valencia. Ni tan siquiera con España, donde apenas paró en uno de sus viajes marítimos. Pero sus magníficos Viajes Extraordinarios dieron la vuelta al mundo, nunca mejor dicho, reconociendo al autor como uno de los mejores escritores de la historia.

La popularidad de sus novelas y la de los personajes que las protagonizan, no ha parado de crecer desde el momento de su creación hasta la actualidad, donde Verne sigue siendo uno de los escritores más traducidos del mundo. La fama del escritor francés repuntó, más si cabe, durante los años 50 y 60 del siglo XX, cuando muchas de sus novelas fueron llevadas a la gran pantalla. Fue así como en 1973, en un claro clima de aperturismo cultural en España y con la faceta revolucionaria del escritor francés más atemperada, el Ayuntamiento de Valencia propuso rotular una plaza con el nombre de Julio Verne, el primer escritor francés en nombrar una calle del Cap i Casal.

rotulo plaza julio verne
Rótulo de la plaza de Julio Verne en el valenciano barrio de l’Hort de Senabre.

LOS ANTECEDENTES DE VICTOR HUGO Y ZOLA

Julio Verne fue el primero en llegar a los rótulos, pero no fue el primer escritor francés propuesto para glorificar nuestro nomenclátor. Cuando el blasquismo llegó al poder, en los primeros años del siglo XX, una de sus primeras consignas fue la revolución urbana, la modernización de la ciudad. La apertura de nuevas calles y avenidas y la puesta en marcha de los servicios básicos de luz y agua, pero también la transformación del nomenclátor callejero. Sobraban nombres de santos y conventos y faltaban los de escritores y pensadores, padres de la revolución.

Así pues, el blasquismo, como más tarde hicieron otros regímenes políticos, tuvo la clara intención de hacer de las calles de Valencia un espacio público conmemorativo, en este caso del republicanismo. En 1902, coincidiendo con sus muertes, se proponen los nombres de los escritores Enrique Gaspar y Emilio Zola para rotular dos calles de la ciudad. El novelista francés Emilio Zola, que había muerto asesinado, es considerado el padre del Naturalismo, estilo literario que hizo de Blasco Ibáñez uno de sus mejores representantes en España.

A las propuestas de estos dos escritores no tardaron en seguirle otras muchas, todas ellas de marcado carácter ideológico. Políticos como José Mª Orense y Ruiz Zorrilla líderes del republicanismo español, pero también escritores, como el francés Víctor Hugo, al que el blasquismo le quiso dedicar la plaza que luego sería de Castelar y actualmente del Ayuntamiento. Víctor Hugo, considerado uno de los escritores más importantes en lengua francesa, fue una figura determinante del republicanismo francés y por lo tanto, su inclusión en nuestro callejero estaba de sobra justificado.

Finalmente, ninguno de los dos escritores franceses llegó a rotular ninguna calle, como si lo hicieron Ruiz Zorrilla y José Mª Orense durante la II República. En cualquier caso, siempre quedaran para la historia de la toponimia valentina y de aquella sociedad que los quiso homenajear.

LABORDE Y SU VIAJE PINTORESCO POR ESPAÑA

Como hemos dicho anteriormente, Julio Verne nunca piso tierras valencianas, pero su reconocimiento en nuestro callejero va mucho más allá de una simple vinculación física con la terreta. La vuelta al mundo en 80 días o 20.000 leguas de viaje submarino forman parte del imaginario colectivo valenciano casi tanto como Entre Naranjos.

Pero hubo otros viajeros franceses, escritores, fotógrafos y topógrafos, que sí recorrieron nuestras tierras y nos dejaron un legado fantástico. Escritos, grabados, mapas y vistas, indispensables hoy en día para reconstruir la Valencia de los siglos XVIII y XIX, su Reino, paisajes y ciudades.

El siglo XVIII marcó el inicio de lo que hoy se conoce como literatura de viajes, en la cual los franceses fueron los pioneros. A Valencia llegaron durante dicho siglo decenas de viajeros de diversas nacionalidades, la mayoría franceses e ingleses, que con sus relatos nos han dado una visión valiosísima de aquella Valencia de la ilustración.

Pero fue ya en el siglo XIX cuando se publicó la obra más fructífera y determinante escrita por un viajero francés en tierras valencianas. El primer tomo del Viaje pintoresco e histórico de España escrito por el erudito francés Alexandre de Laborde, estaba dedicado al Reino de Valencia y fue publicado en Madrid en 1806. En él, Laborde nos ofrece una extensa introducción histórica y una detallada situación geográfica y descriptiva del Reino de Valencia del siglo XIX. Laborde recorrió nuestras tierras entre 1798 y 1806 acompañado de una serie de dibujantes que recogieron en sus cuadernos unas estampas únicas de nuestros paisajes y ciudades. La plaza del Mercado, las Torres de Serranos y la Alameda, pero también ciudades como Alicante, Xàtiva o Sagunto y paisajes como Porta-coeli o el peñón de Ifach. Sin duda, un documento de un valor incalculable.

torres de serrano laborde
Grabado de las torres y puerta de Serranos realizado para el Viaje Pintoresco de Alexandre de Laborde a principios del siglo XIX.

Vicente Boix ya propuso rotular una calle de Valencia con el nombre de Laborde a finales del siglo XIX, pero no fue hasta casi un siglo después cuando se oficializó. En 1976, casi a la par que a Verne, se le dedicó una recóndita vía en el barrio valenciano de la Torre.

 

GUESDON Y LAURENT

No podía acabar este artículo sobre viajeros franceses del siglo XIX sin nombrar a dos de los cuales nos legaron una documentación gráfica de nuestra ciudad imprescindible para el estudio e interpretación de Valencia y su evolución urbana. Ninguno de ellos ha sido reconocido en nuestro nomenclátor callejero, pero sus fotos y vistas aéreas son de sobra reconocibles para el gran público.

El primero de ellos, Alfred Guesdon (Nantes, 1808-1876) fue un arquitecto y grabador francés conocido por la serie de litografías que hizo de diversas ciudades europeas a mediados del siglo XIX para su publicación en la revista La Illustration. Sus grabados se caracterizaban por la perspectiva que utilizó, representando las ciudades a vista de pájaro de una manera increíblemente fidedigna. En España realizó 11 panorámicas tituladas L’Espagne à vol d’oiseau, de entre las cuales encontramos dos bellísimas imágenes de Valencia, una desde el puente de San José y otra tomada desde el puente del Mar realizadas en 1858. Se especula con que el secreto de tan fieles vistas aéreas fuese que estaban realizadas a partir de fotos tomadas desde globos.

800px-València_el_1832,_per_A__Guesdon
Valencia a vista de pájaro realizada por Alfred Guesdon en 1858.

Y por último no podemos olvidar al fotógrafo Jean Laurent (Borgoña, 1816 – Madrid, 1886), autor de la colección de fotografías más importante del siglo XIX en España. En 1870 Lauren envió a Valencia a uno de sus colaboradores, Jules Ainaud, que realizó más de sesenta fotografías que componen la serie gráfica más importante de la ciudad antes de 1900. Ainaud fotografió personajes típicos valencianos, monumentos y rincones de la ciudad ya desaparecidos que en la actualidad hacen las delicias de profesionales y aficionados en las redes sociales, donde los montajes de “el antes y después” deja cautivado a cualquier amante y curioso de nuestra ciudad.

El Miguelete,1870_J_Laurent_
Vista del Miguelete firmada por J. Laurent en 1870.

 

VERNE, LABORDE E ILUSTRES FRANCESES EN VALENCIA

ELS CEGOS DEL CARRER MUSEU

No tinc per costum, en este blog de toponímia, urbanisme i cultura popular valenciana, abordar la història urbana de carrers i barris del centre històric de la ciutat de València. No perquè no em parega interessant o necessari, que sens dubte ho és, si no, sobretot perquè és la zona que més rius de tinta ha fet córrer de totes i quantes componen l’espai urbà del Cap i Casal. Els seus passatges i anècdotes ja han sigut molt trillades en multitud de llibres, guies i anecdotaris, començant pels més grans de la toponímia valentina, com Orellana, Boix, Llombart, Carboneres, Lamarca, etc. passant pels estudiosos més contemporanis com Corbín i finalitzant amb la quantitat de blogs i pàgines web que actualment se centren en esta part de la ciutat. En la perifèria i la seua evolució urbana vaig trobar, no obstant això, un camp abonat però quasi intacte.

Però hui farem una excepció, i aprofitant que és el dia internacional dels museus, ens endinsarem en el barri del Carme per a descobrir els amagatalls d’una de les seues principals vies, la que continuant el carrer de Roters ens porta fins al Portal Nou i antigament fins el Bordell i que en l’actualitat està retolada, precisament, amb el nom de Museu.

Carrer Museu retol
Rètol del Carrer del Museu

 

LA PORTERIA DEL CARME, SANTA TERESA I EL MUSEU

Encara que de traçat antic, el carrer hui conegut com a Museu ostenta el seu nom tan sols des de 1873, quan l’erudit romàntic i aleshores cronista de la ciutat, Vicente Boix, va proposar un canvi en certs carrers de la ciutat els noms del qual eren considerats vulgars o poc apropiats. Entre ells el del carrer de la porteria del Carme pel de carrer del Museu.

El topònim porteria del Carme feia referència, com no podria ser d’una altra manera, a la porta d’entrada principal a l’antic convent del Carme, el mateix pel qual ara s’accedix al nou centre museístic que alberga les dependències del dit ex convent. Les entrades o porteries d’alguns convents van ser topònims de primer orde en la València del segle XVIII, ja que en eixa època trobem carrers com a porteria de Sant Agustí, porteria de Sant Cristòfol, porteria de la Companyia i porteria de les Monges de Santa Tecla.

 

Porteria del Carme
La porteria del Carme en l’actualitat.

 

Anterior a este topònim, el carrer també va ser conegut amb el nom de carrer del Carme, homònim a la plaça adjacent i en clara al·lusió al convent de Carmelites Calçats. I, en menor grau i temps, també es fa referència a ell com a carrer de Santa Teresa, a causa del retaule de taulellets de Manises del segle XVIII que es troba en una fornícula adossada al mur del centre i en el que està representada Santa Teresa de Jesús.

 

Santa Teresa Museu Carme
Retaule de Santa Teresa de Jesús al mur de la façana del Centre del Carme.

 

El canvi de nom que va proposar Boix a finals del segle XIX ve justificat pel fet de que en 1836 i arran de la desamortització de Mendizabal, el convent del Carme es convertira en Museu Provincial de Pintura. Després de la Guerra Civil, el Museu de Belles Arts junt amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles va passar a la seua ubicació actual en Sant Pius V. En l’actualitat, el Museu del Carme és un centre dependent del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i per tant, el nom del carrer que ho jalona, el carrer del Museu, continua estant vigent.

 

LA CONFRARIA DELS CEGOS

Un altre dels noms que va rebre este carrer del Museu i que va quedar gravat en els annals de la història al ser el topònim que el pare Tosca va immortaliltzar en el seu famós plànol, és el de carrer de la Confraria dels Cegos. Esta confraria, que pareix va tindre la seua seu en este carrer des del segle XIV, va estar molt vinculada al barri, primer a la desapareguda església de la Santa Cruz i posteriorment a la del Carme, on es va traslladar la primera al ser derrocada en 1844.

Tal com ens recorden Solaz i Corbín, antigament a València els invidents es dedicaven a recitar pregàries i narrar gestes en qualsevol racó de la ciutat. Era una estampa típica vore als cegos guiats per xiquets o gossos recorrent la ciutat. Alguns d’ells, guitarra en mà, se situaven en els llocs més concorreguts, com les places de la Seu o del Mercat, recitant romanços i tragèdies en la seua llengua materna valenciana, que després venien en plecs de cordell, un gènere literari popular on s’arreplegaven els dits col·loquis i històries i que en el segle XVIII i XIX els suposava una gran font d’ingressos.

Ciegos-en-la-Catedral-de-Valencia_-Dibujo-de-Doré-1880
Cegos en la Catedral de València. Dibuix de Doré de 1880. Arxiu de Rafael Solaz.

 

També eren sol·licitats en moltes esglésies i pobles de la contornada de la ciutat per a cantar missa i resar oracions, ja que a causa del seu gran oïda i la seua destresa per a tocar instruments, realitzaven estos oficis amb gran magnificència i solemnitat. Per este fet, els cegos que es guanyaven la vida cantant i orant, eren coneguts com a Cegos Oracioners o Paternòsters.

No era fàcil la vida dels invidents en aquella època, on inclús no era rar vore pels carrers a cegos accidentats o carregant amb desvalguts, on el primer posava les cames i el segon, la vista. La confraria dels Cegos va ser en eixos temps, “…un verdader Pare i Mare dels pobres (hòmens, i dones) que es troben privats d’un sentit tan principal com és la vista.” (Orellana, 1924) . I tan coneguda era per la seua labor que, primer el poble i després el pare Tosca, ens van llegar per sempre el nom del carrer de la Confraria dels cegos o simplement, carrer dels cegos o cechs, per a la història de la cartografia i la toponímia de la nostra ciutat.

 

REFERÈNCIES

Orellana, Marcos Antonio (1924): Valencia antigua y moderna. Acción Bibliográfica Valenciana, Valencia.

ELS CEGOS DEL CARRER MUSEU

CÓRRER PEL CARRER

És difícil trovar esportistes en els rètols dels nostres carrers. Principalment, perquè en el moment de la configuració de la identitat col·lectiva a través de la toponímia urbana, en moments puntuals de finals del segle XIX fins als anys 40 del XX, l’esport i els seus protagonistes, eren una rara avis que no tenien el reconeixement social suficient com per a representar a una societat i un règim, àvid d’herois i representants que legitimaren el seu poder. Inclús, durant el desenvolupisme dels anys 60 i 70, on es van retolar a València prop de 400 carrers, ningú va tindre en compte els mèrits que alguns d’ells havien contret per a representar a una societat que ja començava a idolatrar als primers referents esportius.

Una de les primeres peticions per a retolar un carrer amb el nom d’un esportista valencià va ser, sens dubte, la que va arribar de la mà de la Federació Valenciana d’Atletisme, que en 1971 va sol·licitar a l’Ajuntament del llavors alcalde falangista Vicente López Rosat, la denominació de dos carrers amb els noms del fundador de la seua federació, Vicente Salvatierra i del primer referent de l’atletisme valencià, el corredor Josep Andrés.

L’Ajuntament va desestimar la proposta i l’expedient es va quedar arxivat, fins que 10 anys després, esta vegada a petició de l’Associació de Veïns del carrer Arts i Oficis, es va rescatar la proposta de retolar un carrer amb el nom de l’atleta i veí del barri, José Andrés. Ara sí, el primer Ajuntament democràtic va accedir a la sol·licitud i va decidir, al juny de 1980, anomenar com “Atleta José Andrés el Roget” a una plaça de nova planta situada entre illes urbanes, al començament de les avingudes d’Aragó i del Port.

placa plaça jose andres

 

 

EL VALÈNCIA FC I ELS INICIS DE L’ATLETISME A VALÈNCIA

Els orígens de l’atletisme valencià es remunten a les primeres carreres pedestres, com així es coneixien llavors, que van tindre lloc acabat d’estrenar el segle XX i que més tard van ser impulsades durant l’Exposició Regional de 1909. Però no és fins a 1924 quan a instàncies de Vicente Salvatierra s’organitza la Secció Atlètica del València FC, la qual cosa propiciaria, eixe mateix any, la fundació de la Federació Valenciana d’Atletisme.

atletismo ValenciaCF
El Roget i la resta de components de l’equip d’atletisme del Valencia FC en 1924. Arxiu Recaredo Agulló

El València FC (Hui CF) que va ser fundat tan sols 5 anys abans, va adquirir, amb la instauració de les noves seccions esportives, tints de club total i poliesportiu, paradigma de l’esport en la ciutat de València i també en tota la Regió. De totes les seccions, la d’atletisme va ser la que més titulars li va donar al club, dominant l’escena atlètica valenciana des dels seus inicis fins al començament de la Guerra Civil. En set edicions de la Volta a Peu disputades entre 1924 i 1930 el club “che” es va proclamar campió en sis. I durant estos anys, el pioner i principal exponent va ser un jove prim i pèl-roig, a qui com és costum a València, tot el món coneixia com “el Roget”.

 

JOSÉ ANDRÉS “EL ROGET”

La vida de José Andrés va estar molt vinculada a l’incipient València FC. Segons compten les cròniques, son pare era el conserge del Camp d’Algirós, el primer camp en la història del club. I allí, José Andrés es guanyava la vida, a banda de la seua professió en una fusteria, repartint refrescos entre els assistents al partit. Com no, corrent de banda a banda del camp.

El Roget prompte botaria a la fama guanyant les primeres edicions de la Volta a Peu en 1924 i el Campionat Regional de Camp a Través en 1925, ambdós lluint l’escut valencianista en el pit. En la Volta a Peu repetiria com a campió en 1925 i 1927, mentres que en el cros es va alçar victoriós de nou en les edicions de 1926 i 1928. Este palmarés, junt amb els rècords que ostentava de 3000 i 5000 metres en pista, li van catapultar a l’equip nacional d’atletisme, sent el primer atleta internacional valencià.

Jose Andres el Roget
José Andrés “el Roget”. Font: Federació Valenciana d’Atletisme.

Durant els anys 20 i 30 del segle passat, José Andrés va ser, sens dubte, una icona de l’esport valencià. Tant és així, que va protagonitzar una de les anècdotes més entranyables i recordades en la València esportiva de sempre. El fet va ocórrer un primer de gener de 1925, quan els distints clubs esportius de València van decidir fer-li arribar a l’alcalde Luis Oliag, una felicitació d’Any Nou. Segons la idea perpetrada pel llavors entrenador del València FC, el txecoslovac Anton Fivebr, la felicitació hauria de recórrer en mans dels representants de cada club, un circuit urbà a manera de carrera de relleus fins a arribar a l’Ajuntament. Per unanimitat es va decidir que l’últim relleu ho donara José Andrés, com així va ser. El Roget va córrer els últims 200 metres i va ascendir al despatx de l’Alcalde per la gran escala de la Casa Consistorial, fent-li entrega de la felicitació i fonent-se ambdós en un abraç: “Amb esta abraçada a un esportista, abrace a tot l’esport valencià”, va sentenciar un emocionat Oliag.

 

UNA PLAÇA AL SEU BARRI

El Roget va morir en 1971 i els seus restes mortals descansen en el Cementeri General, on, com a homenatge pòstum, la Federació d’Atletisme va col·locar una placa amb la inscripció:”l’Atletisme Valencià al seu campió”. El nom del carrer li va ser denegat en l’ocàs del franquisme per algun il·luminat de l’Ajuntament que va voler vore en el malnom “el Roget” una tendència política en compte del seu característic color de pèl. Però els veïns del barri d’Algirós, que ho recordaven córrer i entrenar entre les seues hortes no van desistir en l’interés de reparar l’injust oblit a què havia sigut sotmés i van aconseguir que, 10 anys després de la seua mort, una plaça a escassos metres del camp on repartia refrescos, porte el seu nom. Hui, la placa primigènia de taulellet pintat és a penes perceptible a causa del seu mal estat de conservació, però aguditzant la vista encara s’intuïx la silueta d’un corredor junt amb el rètol: Plaça de l’Atleta José Andrés “el Roget”.

azulejo atleta jose andrés
Placa de taulell pintat situada a la plaça dedicada al Roget.

 

CÓRRER PEL CARRER