PARLEM DE MALILLA
Per Luis Fernández
Ara, que l’ajuntament s’afanya en encetar el 40% de les obres del Parc Central, es hora de parlar de Malilla. Ara, que els horts més pròxims al centre de la ciutat van a desaparèixer, toca parlar de Malilla. Ara que ha plogut i els descampats es tornen aiguamolls (Foto 1).
Fotografia 1. Descampats i vies. Imatge secular del barri de Malilla.
Malilla no es un barri patrimonial. No arquitectònicament parlant. El seu patrimoni es rural, hidràulic i toponímic. En el imaginari col·lectiu dels valencians del cap i casal, Malilla es el paradigma de barri de entre vies, perifèric, arraconat entre avingudes i platges ferroviàries. Un barri de la València devastada de Rafa Lahuerta, però sense el prestigi i popularitat que si tenen uns altres com el Cabanyal, Patraix o Benimaclet. Però Malilla es una partida històrica de la ciutat amb un potencial i un futur per a tindre en compte.
Temps millors
El nom de Malilla, com alqueria o “rahal” de l’horta de Russafa, ja el trobem al Llibre de Repartiment en 1238, quan Jaume I va adjudicar terres als primers repobladors després de la Reconquesta. (Hinojosa, 2014). Des de llavors, el topònim Malilla, a voltes mal nomenat com Melilla, Milila o Mililla, apareix molt freqüentment en la documentació i els arxius, degut sobre tot a que la partida abastava una gran extensió, des de Russafa fins a Castellar i del camí reial de Madrid fins a la Carrera de Sant Lluís.
A mitjans del segle XIX, l’horta de Malilla abastia els mercats de Russafa i Valencia. Els seus llauradors arribaven a la ciutat amb les seues tartanes plenes, seguint el camí vell de Malilla entre xops i lliris grocs (Corbín, 1982). Barraques blanques i alqueries esguitaven els camps. De fons només el soroll de l’aigua, que provinent de la sèquia de Favara aplegava a estes terres per mig del braç de Jesús. I així continuà fins l’arribada del ferrocarril.
Modernitat i plans fallits
Quan a mitjans del segle XIX, els llauradors i veïns de la partida de Malilla, en el llavors municipi de Russafa, van vore per primera volta el ferrocarril creuar els seus camps direcció Almansa, no sospitaven que el progrés que portaria el “cavall de ferro” per a la nova societat industrial i burgesa valenciana suposaria, per a les terres que estaven treballant, un aïllament social i urbanístic que cap projecte d’ordenació a pogut superar i que encara continua vigent. La via que eixia de l’antiga estació en la llavors Plaça de Sant Francesc direcció sud separaria per a sempre les partides meridionals de la ciutat. Patrtaix de Russafa. Malilla i Jesús.
Sense solució de continuïtat, Casimiro Meseguer va projectar a les acaballes del segle XIX el Camí de Trànsits en el propòsit de fiscalitzar i facilitar el pas de les mercaderies que es dirigien a la ciutat, posant els límits entre lo que seria la ciutat urbanísticament planificada i la ciutat caòtica. De fet, els plans d’eixample de Francisco Mora de 1907 i 1912 arribaven fins al camí de trànsits (actual Peris i Valero), el qual, junt a la paral·lela i llavors recentment desviada línea de ferrocarril al Grau i Tarragona constituïen una autentica frontera. Al nord, la ciutat burgesa i homogènia. Al sud, la ciutat rural, deixada de la mà de promotors particulars i assentaments espontanis (Egea i Guijarro, 1987).
Este procés d’urbanisme caòtic típic de les zones perifèriques, que es va encetar, en la part meridional a principis del segle XX a Mont Olivet i va continuar direcció oest cap a les altres tres carreres (Carrera de Mont Olivet o del Riu, Carrera d’En Corts, Carrera de la Font de Sant Lluis i Carrera de Malilla), no va arribar a Malilla amb la mateixa espenta que si ho va fer en els barris veïns. Ni tan se vol els assentaments lineals a lo llarg de la Carrera suposaven cap aglomeració destacable.
Els primers intents d’ordenació urbana arribaven amb el PGOU de 1946, el qual classificava els terrenys de Malilla com “Zonas ferroviarias y de tolerancia industrial”però sense cap tipus de pla, deixant les actuacions urbanístiques en la mà de industrials i promotors. Això, junt a la construcció als anys 50 del nou accés sud a Valencia des de Alacant, la N-332, hui Avinguda Ausiàs March, projectat ja en el plànol d’eixample de Mora de 1907, amb la mateixa direcció i amplària que la Gran Via de Ferran el Catòlic, acabaria per aïllar la partida de Malilla de les primeres promocions urbanes del nou regim.
Però sens dubte, l’estocada final per a l’aïllament del barri i la mala planificació urbanística va ser el PGOU de 1966 i la seua adaptació al plan sud. Un nou caixer de 200m d’ample amb totes les infraestructures viaries, ferroviàries i hidràuliques que això comporta (Autovia V-30, nous enllaços ferroviaris i Estació de la Fonteta de Sant Lluís, etc) tallaven de soca i arrel el trànsit natural entre les quatre carreres i els poblats del sud (Fig. 1).
Figura 1. La Carrera de Malilla i el seu context urbà a 1967. Elaboració pròpia sobre fotografia aèria.
Si a més afegim, a començaments dels 70, l’alçament del nou pas superior de Giorgeta-Peris i Valero, més conegut com l’escalextric, que si més no, era una infraestructura molt necessària per a connectar, a la fi, la ronda de trànsits i oferir als vehicles un nou pas per a sortejar les vies de tren evitant els perillosos passos a nivell que omplien la ciutat, va suposar però, la caiguda d’un teló de formigó entre Malilla i la ciutat (Foto 2).
Fotografia 2. Pas superior de Giorgeta-Peris i Valero. Autentica frontera entre Malilla i el Parc Central.
Malilla era una bicoca per al “desarrollismo”. Arribava als anys 70 verge, entregada als benvolguts promotors de Josep Sorribes i amb tot per fer. I encara hui està quasi tot per fer. Els plans del 66, 88 i plans parcials subseqüents somniaven en barris perifèrics d’edificacions obertes amb espais enjardinats. Somniaven en ciutats jardí. I somniaven en una platja de vies soterrada i entregada a la promoció de vivendes primer i a Parc Central després. I en això es va quedar.
Aguaitant el futur
La realitat ara, en ple segle XXI, es el de un barri destarifat. ¿Como pot ser que un barri de nova planta tinga carrers amb 3 o 4 línies de façana distintes i edificis amb mitjaneres a la vista i ja fora d’ordenació?. Efectivament existix una divergència entre realitat urbana i plantejament (Gaja i Boira, 1994). On deurien haver jardins i equipaments només descampats i més descampats (Foto 3). Hem venut la nostra ànima i la de l’horta a politics i promotors corruptes en pro d’un suposat desenvolupament i benestar i hem rebut a canvi formigó i rajola deixat caure sense trellat.
Fotografia 3. Descampat on deuria haver un jardí a la Plaça del Rector Ferrer i Julve.
El Leviatà urbanístic de Malilla i podríem dir de tota la ciutat es el soterrament de les vies i el Parc Central. Però no podem deixar als barris i a la ciutat en Stand-by fins a eixa actuació. Davant del 40% del Parc Central hi estan les xicotetes actuacions en jardins de proximitat. Davant de macro hospitals estan els ambulatoris de barri. I davant les reiterades actuacions d’embelliment en barris de moda estan els descampats de la perifèria.
Malilla es un barri dinàmic de gent treballadora i comerços tradicionals. Es un barri molt arrelat encara a l’horta i els seus costums. Un barri on se sent parlar en valencià. Es un barri ple de xiquets, al cap davant dels naixements a la ciutat. Un barri en una situació privilegiada que vol mirar al futur per que sap que te molt a dir.
FITES URBANÍSTIQUES DEL SEGLE XX AL BARRI DE MALILLA
1852 El primer ferrocarril creua la partida de Malilla direcció Silla.
1912 Entra en funcionament el ramal del trenet de Valencia-Jesús fins Nazaret que creua Malilla pel actual carrer Oltà.
1955 S’enceten les obres del nou accés sud a Valencia de la N-332 (Av. Ausiàs March)
1958 S’aprova la “Solució Sud”.
1959 S’aprova el “Plan de Enlaces Ferroviarios de Valencia”, el qual contempla la construcció de l’estació de la Fonteta de Sant Lluís.
1969 Comença la construcció del pas superior de Peris i Valero.
Bibliografia
Corbín, J.L., 1984. Ruzafa la bien plantada. Valencia: Federico Domenech S.A.
Egea, A., Guijarro M.L., 1987. Valencia barrio a barrio. Mont Olivet. Valencia: Oficina de publicaciones del Ayuntamiento de Valencia.
Gaja, F., Boira, J.V., 1994. Planeamiento y realidad urbana en la ciudad de Valencia (1939-1989). Cuadernos de Geografía, 55, 63-89.
Hinojosa, J., 2014. Una ciutat gran i populosa. Toponimia y urbanismo en la Valencia medieval. Valencia: Oficina de publicaciones del Ayuntamiento de Valencia.
Valentina Topofilia 