EL BARRI QUE MAI DEURIA HAVER ESTAT ALLÍ

Els primers assentaments humans, les primeres ciutats, encara que bàsiques en la seua concepció, van requerir, sens dubte, d’uns coneixements profunds de la topografia i hidrografia de la zona per part dels seus primers habitants. Els romans, per exemple, van demostrar gran destresa a l’hora d’ubicar els seus campaments i estos, en molts casos, van acabar convertint-se en grans referents urbans. És el cas de la nostra Valentia, que va ser fundada en la part més alta d’una illa fluvial del Túria on, entre altres coses, s’evitaven les constants avingudes del devastador riu. Però en l’era industrial tot va canviar i les ciutats van començar a créixer davall altres criteris, molts dels quals es van demostrar, a posteriori, fallits.

En la segona mitat del segle XIX la ciutat de València va patir un gran increment demogràfic, es va annexar els poblats que la circumdaven i va donar recer als primers immigrants. Barris de cases barates per a obrers van començar a esguitar l’horta i al voltant de les noves infraestructures es polaritzaven nous assentaments. L’estació ferroviària del Grau i el nou port van suposar un gran focus d’atracció que va transformar per complet la fatxada marítima de la ciutat, produint-se l’expansió dels assentaments històrics i donant lloc a noves colonitzacions, alguna d’elles en zones poc propícies, com la que se va anar consolidant a la vora del riu Túria, en el seu marge esquerre i molt prop de la desembocadura, coneguda com Cantarranas.

Cantarranas  plano 1925 señal
El barri de Cantarranas (en roig) en la vora esquerra del riu Turia i prop de la desembocadura. Plànol de València de 1925.

 

El modest barri de Cantarranas va conèixer la seua esplendor durant el primer quart del passat segle, quan va arribar a estar format per més d’un centenar de vivendes, però el seu ocàs va sobrevindre prompte, provocat en gran part per la seua mala planificació. Hui, un quarter de la Guàrdia Civil és l’única referència d’un barri que mai va haver d’estar allí, però que en la seua curta vida ens va llegar una anècdota sense igual en la història del nostre nomenclàtor urbà.

 

UN BARRI MALEÏT

Cantarranas és un barri poc conegut, sense relat, situat en terra de ningú a esquenes del Grau i avocat al riu, que sempre que va poder va reclamar eixes terres per a ell. El Passeig de Cantarranas i el carrer del Espolón de Cantarranas ens recorden el nom d’un barri que ja no és tal. Tan sols un grapat d’edificis oficials i algunes vivendes que amenacen ruïna en la vorera dels números parells del no retolat carrer de l’Exèrcit Espanyol, un magatzem de materials de construcció, un llavador de cotxes i algun despistat que aguaita a vore si és cert allò del circuit de Fórmula 1. Són els últims de Cantarranas.

rotulos
Toponimia referent a Cantarranas encara existent.

 

Quasi totes les referències que trobem d’esta part de la ciutat solen estar relacionades amb catàstrofes, sobretot amb riuades i avingudes del Túria, que en eixe replec sempre va trobar una bona eixida al mar. De fet, en la primera gran riuada que es va fotografiar, la de 1897, ja trobem notícies sobre els estralls que va causar en la zona de Cantarranas.

La seua situació, intricat entre el port, l’estació del Grau i els depòsits de Campsa també va causar en el barri no pocs fets funestos. Les canonades que comunicaven els depòsits amb el moll de càrrega de combustible travessaven subterràniament el barri i en 1934 es va produir un accident que va provocar diverses explosions i va afectar nombroses vivendes. La maleïda localització també li va fer ser protagonista dels bombardejos que va patir la ciutat durant la Guerra Civil. En l’epicentre de la zona d’actuacions portuàries, el barri va ser pràcticament arrasat per l’aviació de Mussolini.

Després van arribar les riuades del 49 i del 57 i els pocs valents que quedaven, van fugir. El xicotet pont de ferro que comunicava Cantarranas amb Natzaret se’l en porta el riu per davant, però ningú ho va tornar a reclamar. Ja no seria necessari. A finals del segle XX, desmantellades la platja de vies i els depòsits, pareixia que la zona tornava a entrar en els plans urbanístics de la ciutat, però tan sols li esperava el seu acabament final.

1920 Puente en Nazaret
Pont de ferro que unia Cantarranas amb Natzaret i que va ser arrasat pel riu en 1949. Foto: Blog de Soler Carnicer.

 

Els nostres visionaris polítics van rodejar Cantarranas d’un flamant circuit de Fórmula 1 que suposadament portaria riquesa i prosperitat a la zona. Res més lluny. Anar hui per allí produïx desfici. Un riu que desemboca en una rotonda, un circuit abandonat entre embolics de tanques, caos urbà, desídia. I un pont, com el de ferro que es va portar la riuada del 49, però amb un cost de 15 milions d’euros i clausurat per que va de cap lloc a enlloc.

LA TOPONÍMIA QUE VA TRIAR CANTARRANAS

Però no tot van ser males notícies a Cantarranas. Com he comentat anteriorment, entre catàstrofe i catàstrofe, el barri va viure una època d’esplendor en les primeres dècades del segle XX, que va donar lloc a la creació d’un poblat densament habitat, format per illes de cases allargades i paral·leles entre si i al veí pont de les Drassanes, formant una retícula semblant a la del Cabanyal i Canyamelar.

Va ser llavors, a l’abril de 1913, quan el barri de Cantarranas, ja consolidat i en plena expansió va demandar la retolació dels 10 carrers que ho conformaven i que fins a eixe moment no tenien nomenclatura oficial. Però davant de la passivitat de l’ajuntament, els veïns, organitzats com a Societat Cooperativa Mútua “La Defensa” del Barri de Cantarranas van decidir retolar pel seu compte i risc els seus carrers. Per a això van dirigir una missiva a l’Alcalde on li van adjuntar els noms de les noves vies i li van emplaçar a la seua inauguració el dia 2 de maig, coincidint amb les festes del centenari de la Santa Creu del Grau.

Crida l’atenció, que dels deu noms proposats pels veïns de Cantarranas, cinc varen ser de polítics del partit conservador: Genaro Pérez Moso, Navarro Reverter, Antonio Lázaro, Juan López, Juan Bautista Valldecabres i González Besada. Altres dos carrers van ser dedicats a personalitats relacionades amb el port com José María Fuster i José Juan Domine. Una altra a un monàrquic com el Comte del Grove i finalment a l’Exèrcit Espanyol, que és l’única que perdura amb el mateix nom i traçat.

calle ejercito español
Carrer de l’Exèrcit Espanyol, únic vestigi del que va ser el barri de Cantarranas en l’actualitat.

 

Finalment els noms van ser acceptats pel Consistori en sessió celebrada el 19 de maig de 1913, excepte el de Juan Navarro Reverter, per al que va ser proposat un altre carrer més glamurós. A Cantarranas el seu nom va ser substituït pel de José Maestre Laborde, un altre polític del partit conservador i alcalde de la ciutat en dos ocasions entre 1907 i 1915. Segons conten les cròniques de l’època, alguns regidors van acudir a la inauguració dels rètols dels carrers i van ser rebuts pels veïns amb pastes i licors.

 

orden del dia calles cantarranas
Orde del dia on es va aprovar la retolació dels carrers de Cantarranas. Retall del diari la Voz Valenciana del 20 de maig de 1913.

 

Tal vegada, amb l’elecció dels noms dels seus carrers, els veïns de Cantarranas van voler buscar el favor de polítics i prohoms de l’època perquè fixaren la seua atenció en un barri, el seu, al marge de les polítiques urbanístiques del moment. Amb tota seguretat no van aconseguir la seua comesa i el barri finalment va sucumbir als designis d’un assentament mal planejat. Però queda per al record i per a la història de la nostra ciutat la forma en què els veïns de Cantarranas van retolar els carrers del seu barri, un barri maleït que mai va haver d’estar allí.

 

 

Anuncios
EL BARRI QUE MAI DEURIA HAVER ESTAT ALLÍ

5 comentarios en “EL BARRI QUE MAI DEURIA HAVER ESTAT ALLÍ

  1. Por fin he podido encontrar y saber la historia del barrio donde naci yo.Solo encuentro un pequenyo error,la calle no se llamaba Espolon Cantarranas,se llamaba Espolon del Rio; yo vivia en el numero 28 y mi madrina (desde el anyo 1933,en el numero 36.Ciertamente la calle desaparecio en la riada de 1957;solo quedo la “yeseria” o sea el almacen de materiales de construccion de la Sra.Pura “la Arenera.” Saludos’;

    Me gusta

    1. Me alegro que ta haya ayudado. La calle Espolón de Cantarranas la nombro porque existe en la actualidad, de hecho adjunto una fotografía actual del rótulo y todavía existe la casa de materiales de construcción. Poco más queda de aquel barrio. Un saludo.

      Me gusta

    1. Gracias a tí por leerla y comentarla. Efectivamente da pena ver cómo parte de nuestra historia se desvanece en un abrir y cerrar de ojos. Por eso es importante recordar para no olvidar y para no volver a cometer los mismos errores. Un saludo.

      Me gusta

  2. Fernando dijo:

    Curiosa la ubicación allí del primer rótulo de la Av. de Francia, de la que hay foto de destape y todo. Aún perdura, desdibujado y metido en la reja del perímetro, aparte de mal colocado respecto donde está la avenida, pero allí sigue.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s