JOAQUÍM MANUEL FOS, L’ESPIA DEL MOARÉ

Molts, per no dir la majoria dels rètols i plaques dels carrers de València no ajuden a comptar la ciutat. La vaguetat dels seus rètols impedix que fluïsca el discurs històric, per un altre costat tan ric i variat, de la nostra memòria urbana. Els noms de carrers i places s’han preferit curts i de fàcil lectura per damunt de qualsevol altra consideració, tant per part de l’administració com per part dels veïns, la qual cosa en molts casos ha acabat desvirtuant una part fonamental de la toponímia urbana: el reconeixement del personatge i per tant les seues obres i els valors que volen ser transmesos a la societat.

És a dir, economitzar les lletres que contenia el rètol era una de les premisses, i no sols per a ajudar a la seua lectura sinó també per a estalviar en costos, ja que el preu de la placa depenia en gran manera del nombre de caràcters. Així ho testifica un pressupost de principis del segle XX de la famosa Ferreteria “La Campana” dirigit a l’Ajuntament on advertix: “Quan continga més de sis lletres, haurà d’augmentar-se la grandària de la placa i per consegüent el preu”.

Per tant el nostre protagonista de hui tenia totes les de perdre quan en 1872 el cronista de la ciutat, Vicent Boix, va decidir canviar diversos noms de carrers del centre històric, entre ells el de Boninfant, i va proposar dedicar-se’l a l’industrial seder Joaquín Manuel Fos, immortaliltzat en el rètol del carrers amb un concís: Carrer Fos.

retrato-joaquin-fos-cams
Retrat de Joaquim Manuel Fos custodiat al col•legi d’Art Major de la Seda.

ESPIONATGE INDUSTRIAL EN EL SEGLE XVIII

Ni el breu rètol ni el recòndit carrer del barri del Carme amb entrada per la plaça homònima, fan justícia a la peculiar i intensa vida del seu titular, el popular industrial valencià Joaquín Manuel Fos (València, 1730-1789) , protagonista d’una de les històries més increïbles i rocambolesques de tot el segle XVIII valentí.

Fos va nàixer en el mateix barri de Velluters, en el si d’una humil família dedicada, com no podia ser d’una altra manera en aquella època, a la fabricació de sedes. El seu esperit emprenedor ja despuntava abans d’esposar-se amb la filla d’un important comercial seder valencià, però va ser llavors quan per fi es va aventurar a emprendre una empresa que portava anys rondant-li el cap.

palacio-fos
Palau de Fos, situat  al carrer d’En Bany numero 36 del barri de Velluters. Desaparegut en l’actualitat. Arxiu: J.L. Corbín Ferrer.

 

Segons els seus biògrafs, Fos estava obsessionat amb la tècnica usada a Europa per a conferir a les sedes un dibuix en forma d’ones d’aigua coneguda com a moaré. El seu interés per esta i unes altres tècniques li va portar a organitzar un viatge per tot el continent per a conéixer i importar els avanços industrials en esta matèria i així ajudar a promocionar i impulsar l’Art Major de la Seda en la seua ciutat natal. Però la seua expedició no transcorreria per llits normals.

Per a poder accedir a les noves tècniques usades en els tallers i fàbriques europees, Fos va pensar que hauria de fer-ho d’incògnit i per a això va fingir la seua pròpia mort i un canvi d’identitat. Un bon dia de març de 1752, avisats tan sols la seua dona i el seu confessor de tan atrevida estratègia, el nostre protagonista va partir cap a Gandia, i a l’altura de la Devesa del Saler va matar al seu cavall i va arruixar l’escena amb sang de gall, simulant el seu propi assassinat. Allí mateix es va canviar de roba i amb un passaport fals a nom d’un cert José del Castillo va partir amb vaixell cap a Barcelona, des d’on va donar el bot a Paris i a la resta del continent.

A França va treballar com a empleat i criat en algunes de les fàbriques de teles més importants del país, sobretot de París i Lió, on va prendre bona nota de les tècniques utilitzades. Després de quatre anys va tornar triomfant a València, i va implantar amb tal èxit les noves tècniques, que Ferran VI li va atorgar la franquícia de fabricació de moarés i el títol de Premsador de la Real Casa.

 

UN IL·LUSTRAT POLIFACÈTIC

Però les gestes de l’ínclit Fos no van quedar ací, i a pesar del seu èxit va continuar viatjant per tot el món amb la intenció d’aprendre totes les tècniques usades en l’estranger. Disfressat de pelegrí va recórrer Itàlia, Alemanya, Holanda, va arribar fins a Damasc i Constantinoble i inclús el comerç amb ultramar li va portar a Cuba.

Ja a València va contribuir a la fundació de les Escoles Pies en la ciutat i una de les campanes de l’església va ser batejada “Joaquím” en el seu honor. La seua fama anava en augment i el seu bon quefer va ser reconegut en 1776 al ser anomenat vocal de la Real Junta de Comerç i Inspector General de les Fàbriques de Seda de València, la qual cosa va suposar una espenta enorme per a l’art major de la seda, degut en gran part a la rígida normativa que va imposar per a evitar teles mal teixides. Per tot això, Carles III li va concedir el títol de Marqués de Sant Joaquim i va ingresar a la Real Societat Econòmica d’Amics del País.

En 1777 va ser anomenat Alcalde de Barri, des d’on va impulsar la creació d’un cos de Vigilants Nocturns. Aprofitant la quantitat d’hòmens desocupats a causa del reial decret que va abolir la fabricació de focs d’artifici en el Regne, Fos va proposar la creació d’este cos, conegut popularment com Serenos, a imatge i semblança d’altres ciutats europees. El seu èxit va ser tal, que la idea va ser prompte exportada a Madrid i Barcelona. També va impulsar l’enllumenat públic, va instal·lar una fàbrica de tisores per als draps d’Alcoi, va escriure un manual per a la fabricació de moarés i inclús es va atrevir a proposar la desviació del  riu Túria per a poder construir un gran port en la seua desembocadura.

 

cuerpo-de-serenos
Cos de Vigilants Nocturns de València coneguts com “Serenos”. Arxiu: valenciablancoynegro.blogspot.com

 

Joaquín Manuel Fos, autèntic eminent de la València del segle díhuit, va morir en 1789 i va ser inhumat en el mateix barri que li va veure nàixer, en la seua estimada església del Pilar. La seua mort, com la seua vida, no va estar exempta de mites i llegendes i algunes biografies asseguren que va morir a causa de la gran quantitat de gelats que ingeria diàriament, tant a l’estiu com a l’hivern. Este gran personatge valencià, inclús en la seua mort, ens va deixar un buit per a l’anècdota. El seu bell palau del carrer d’En Bany, en ple barri de Velluters, va desaparéixer amb la piqueta del desenvolupisme del segle XX, però el seu record perdurarà en la fràgil memòria dels seus conciutadans en l’acabat de restaurar Col·legi de l’Art Major de la Seda i en aquell carreronet del barri del Carme de rètol breu i concís, el carrer Fos, al que caldria afegir: L’espia il·lustrat.

 

iglesia-del-pilar
Església del Pilar, en l’actualitat, on està soterrat Joaquím Manuel Fos.
JOAQUÍM MANUEL FOS, L’ESPIA DEL MOARÉ

ELS CEGOS DEL CARRER MUSEU

No tinc per costum, en este blog de toponímia, urbanisme i cultura popular valenciana, abordar la història urbana de carrers i barris del centre històric de la ciutat de València. No perquè no em parega interessant o necessari, que sens dubte ho és, si no, sobretot perquè és la zona que més rius de tinta ha fet córrer de totes i quantes componen l’espai urbà del Cap i Casal. Els seus passatges i anècdotes ja han sigut molt trillades en multitud de llibres, guies i anecdotaris, començant pels més grans de la toponímia valentina, com Orellana, Boix, Llombart, Carboneres, Lamarca, etc. passant pels estudiosos més contemporanis com Corbín i finalitzant amb la quantitat de blogs i pàgines web que actualment se centren en esta part de la ciutat. En la perifèria i la seua evolució urbana vaig trobar, no obstant això, un camp abonat però quasi intacte.

Però hui farem una excepció, i aprofitant que és el dia internacional dels museus, ens endinsarem en el barri del Carme per a descobrir els amagatalls d’una de les seues principals vies, la que continuant el carrer de Roters ens porta fins al Portal Nou i antigament fins el Bordell i que en l’actualitat està retolada, precisament, amb el nom de Museu.

Carrer Museu retol
Rètol del Carrer del Museu

 

LA PORTERIA DEL CARME, SANTA TERESA I EL MUSEU

Encara que de traçat antic, el carrer hui conegut com a Museu ostenta el seu nom tan sols des de 1873, quan l’erudit romàntic i aleshores cronista de la ciutat, Vicente Boix, va proposar un canvi en certs carrers de la ciutat els noms del qual eren considerats vulgars o poc apropiats. Entre ells el del carrer de la porteria del Carme pel de carrer del Museu.

El topònim porteria del Carme feia referència, com no podria ser d’una altra manera, a la porta d’entrada principal a l’antic convent del Carme, el mateix pel qual ara s’accedix al nou centre museístic que alberga les dependències del dit ex convent. Les entrades o porteries d’alguns convents van ser topònims de primer orde en la València del segle XVIII, ja que en eixa època trobem carrers com a porteria de Sant Agustí, porteria de Sant Cristòfol, porteria de la Companyia i porteria de les Monges de Santa Tecla.

 

Porteria del Carme
La porteria del Carme en l’actualitat.

 

Anterior a este topònim, el carrer també va ser conegut amb el nom de carrer del Carme, homònim a la plaça adjacent i en clara al·lusió al convent de Carmelites Calçats. I, en menor grau i temps, també es fa referència a ell com a carrer de Santa Teresa, a causa del retaule de taulellets de Manises del segle XVIII que es troba en una fornícula adossada al mur del centre i en el que està representada Santa Teresa de Jesús.

 

Santa Teresa Museu Carme
Retaule de Santa Teresa de Jesús al mur de la façana del Centre del Carme.

 

El canvi de nom que va proposar Boix a finals del segle XIX ve justificat pel fet de que en 1836 i arran de la desamortització de Mendizabal, el convent del Carme es convertira en Museu Provincial de Pintura. Després de la Guerra Civil, el Museu de Belles Arts junt amb la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles va passar a la seua ubicació actual en Sant Pius V. En l’actualitat, el Museu del Carme és un centre dependent del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i per tant, el nom del carrer que ho jalona, el carrer del Museu, continua estant vigent.

 

LA CONFRARIA DELS CEGOS

Un altre dels noms que va rebre este carrer del Museu i que va quedar gravat en els annals de la història al ser el topònim que el pare Tosca va immortaliltzar en el seu famós plànol, és el de carrer de la Confraria dels Cegos. Esta confraria, que pareix va tindre la seua seu en este carrer des del segle XIV, va estar molt vinculada al barri, primer a la desapareguda església de la Santa Cruz i posteriorment a la del Carme, on es va traslladar la primera al ser derrocada en 1844.

Tal com ens recorden Solaz i Corbín, antigament a València els invidents es dedicaven a recitar pregàries i narrar gestes en qualsevol racó de la ciutat. Era una estampa típica vore als cegos guiats per xiquets o gossos recorrent la ciutat. Alguns d’ells, guitarra en mà, se situaven en els llocs més concorreguts, com les places de la Seu o del Mercat, recitant romanços i tragèdies en la seua llengua materna valenciana, que després venien en plecs de cordell, un gènere literari popular on s’arreplegaven els dits col·loquis i històries i que en el segle XVIII i XIX els suposava una gran font d’ingressos.

Ciegos-en-la-Catedral-de-Valencia_-Dibujo-de-Doré-1880
Cegos en la Catedral de València. Dibuix de Doré de 1880. Arxiu de Rafael Solaz.

 

També eren sol·licitats en moltes esglésies i pobles de la contornada de la ciutat per a cantar missa i resar oracions, ja que a causa del seu gran oïda i la seua destresa per a tocar instruments, realitzaven estos oficis amb gran magnificència i solemnitat. Per este fet, els cegos que es guanyaven la vida cantant i orant, eren coneguts com a Cegos Oracioners o Paternòsters.

No era fàcil la vida dels invidents en aquella època, on inclús no era rar vore pels carrers a cegos accidentats o carregant amb desvalguts, on el primer posava les cames i el segon, la vista. La confraria dels Cegos va ser en eixos temps, “…un verdader Pare i Mare dels pobres (hòmens, i dones) que es troben privats d’un sentit tan principal com és la vista.” (Orellana, 1924) . I tan coneguda era per la seua labor que, primer el poble i després el pare Tosca, ens van llegar per sempre el nom del carrer de la Confraria dels cegos o simplement, carrer dels cegos o cechs, per a la història de la cartografia i la toponímia de la nostra ciutat.

 

REFERÈNCIES

Orellana, Marcos Antonio (1924): Valencia antigua y moderna. Acción Bibliográfica Valenciana, Valencia.

ELS CEGOS DEL CARRER MUSEU