Els xiquets de la generació de la transició, sobre tot els que vàrem nàixer en els últims 70 al Cap i Casal, tenim gravat en la nostra memòria compartida el nom d’un “Punki” violent i perillós que va a atemorir als veïns de la ciutat de València de finals dels 80 i principis dels 90, des de la Trinitat fins la Xerea passant per la Seu i el Carme, conegut amb el malnom de Coixo Manteca. Però el nom d’aquell esgarrifós personatge (això ens havien fet creure) no va transcendir més enllà de la nostra infància i es va quedar ancorat en l’imaginari col·lectiu d’aquella promoció de xiquets que ara, trenta anys després, quan tornem a recordar-lo, no sabem si es tracta d’una llegenda infundada o realment va existir i coexistir entre nosaltres.
La realitat, que sempre supera la ficció, és que el Coixo va ser una figura tan real com el convuls període de nostra història que el va tocar viure, símbol dels moviments “okupes” i contraculturals a Espanya, i protagonista accidental de les vagues estudiantils de 1987. Natural de Guipúscoa, Jon Manteca (Mondragón, 1967 – Orihuela, 1996) va perdre la seua cama i quasi la vida als 16 anys, quan pujat a un pal elèctric va rebre una descàrrega de 5.000 volts (Gayo, 2014). Conegut des de llavors com a Coixo Manteca, als 18 anys va abandonar la seua casa i va recórrer Espanya de casa en casa “Okupa” i de presó en presó.
A València va arribar en març de 1987 (Las Provincias, 14 de març de 1987), atret per les Falles i per l’onada de punks que s’anaven a congregar eixe any a la ciutat amb motiu de la festa gran. Aleshores el Coixo ja hi era famós. Una foto seua trencant un panell lluminós de l’estació del metro de Banc d’Espanya a Madrid el 23 de gener del mateix any en mig de les revoltes estudiantils, va pegar la volta al mon. A ell, que no era estudiant ni l’importaven massa, li va agarrar la manifestació en Cibeles demanant almoina, el seu modus vivendi, i es va afegir quan va vore l’actitud de la policia, que fins i tot va disparar foc reial i ferí una xica.
Ja a la Capital del Túria, el Coixo Manteca va engrandir la seua llegenda. Dins de la turba de punkis que va envair la ciutat eixos dies, destacava la seu presència: cadenes, botelles, pinxos, i les sues crosses que el feien inconfusible. En pocs dies va ser empresonat dos vegades a la Carcel Modelo. La primera per no portar identificació i la segona per entrar en la Basílica amb litrones i brofegar i insultar als parroquians que, presumptament, no li donaven almoina.
Eixos dies els punkis van alterar l’orde i tranquil·litat dels barris de Ciutat Vella. Amb una quantitat superior a 50 membres, es donaven cita tots els matins a la plaça de la Mare de Déu, on assetjaven als vianants, furtant i fins i tot, ferint veïns i comerciants. Estaven quasi tots allotjats en un edifici ruïnós del carrer de dalt i en una batuda la policia se’n portà uns 30 per provocar disturbis al mateix barri del Carme. Però al matí següent ja estaven de nou al carrer. Varen vindre a falles a passar-se’l bé a la seua manera i de bon tros que ho van aconseguir. Un grupet d’ells va ser detingut a la plaça, llavors del País Valencià, amb una llanda de gasolina i una tea encesa amb intenció de cremar la falla municipal. També intentaren destrossar la falla que Miguel Santaeulalia va plantar a Na Jordana i la varen mamprendre llançant botelles i pedres a la gent que estava rodant-la tranquil·lament (Levante EMV, 20 de març de 1987). Fins i tot, el dia de la cremà no deixaren botar-li foc una falla del barri i se’n ficaren dins d’un altra quan ja estava en flames.
Dels punkis es van vessar rius de tinta aquelles falles del 87, però també la polèmica falla municipal va copar grans titulars. Perquè el foc només siga un espill va pagar la seua mala ubicació (Esbrí, 2014) i la virulenta campanya de l’establishment faller i dels mitjans més reaccionaris, però la realitat és que el famós cadafal de Manolo Martin, Sento Llobell i Manuel Vicent és considerat, hui per hui, una de les falles més innovadores, originals i icòniques de quantes s’han plantat a la vella plaça major de València. Que no es va acabar és, per eixemple, un dels falsos mites que els grups de difamadors es varen encarregar de difondre per tal de desprestigiar la falla i al grup polític que la va triar.
Des d’aquelles falles del 87, el nom del Coixo Manteca va ser utilitzat durant anys pels pares i mares dels barris del centre històric com a argument per a acovardir als seus fills i persuadir-los d’anar-se’n lluny de casa, l’escola o el casal. !Espaiet amb el Coixo Manteca¡ va ser una frase molt recurrent dels nostres majors amb la intenció d’allunyar-nos dels ambients marginals i violents que traspuaven els barris antics del Cap-i-Casal als anys huitanta i noranta.
Però, com afirmà Emili Piera, la realitat és que a Jon Manteca el van convertir, la societat i els mitjans de l’època, en el “malo de la pelicula”, un personatge de consum fàcilment consumible (La Hoja del Lunes, 9 de març de 1987). La seua imatge de punki mutilat, inadaptat i agressiu representava ben be al roín de manual i exemplar d’aquella Espanya de la post transició. Manteca va morir poc després de tot açò, lluny dels focus, lumpen i amb 29 anys, víctima de la lacra que va suposar el SIDA i les drogues per a tota una generació. El seu mite, que l’equiparava amb el Coco o l’Home del Sac, encara va romandre al nostre imaginari prou anys després del seu traspàs, tot coincidint amb l’apogeu del Casal Popular del carrer Flora. Al capdavall, va ser una persona reial, un personatge manipulat i una llegenda urbana en aquella València que encara estava eixint de la foscor.
Bibliografia
Esbrí, iván (2010): “Perquè el foc fou un espill. Article dedicat a una falla”, Revista d’Estudis Fallers, 15, p. 20-27.
Gayo, Alberto (2014): “Los violentos del 22-M y el Cojo Manteca”, Responsable la empresa anunciadora, blogs de Interviú (en línea, http://blogs.interviu.es/responsablelaempresaanunciadora última consulta: 23 octubre 2016).
Las Provincias, del 17 al 21 de març de 1987.
Levante EMV, del 17 al 21 de març de 1987.
La Hoja del Lunes, del 9, 16 i 23 de març de 1987.
Valentina Topofilia 